Super 8

No acostumo  a escriure dos escrits en un dia però avui, l'últim dia abans d'incorporar-me a la feina i només una estona després d'escriure un post sobre les vacances i la feina en el món 2.0, he anat al cinema a veure Super 8 d'Steven Spielberg i no puc esperar a escriure aquest post.

Sempre he criticat la gent que no es queda al final de la pel·lícula per veure els títols de crèdit. Potser  ho faig perquè quan treballava a Barcelona Plató sempre ens feia gràcia veure els noms de l'equip que havia participat en el rodatge, perquè els coneixíem i perquè es tractava en la seva immensa majoria a gent de la indústria cinematogràfica catalana.

Coneixíem de primera mà l'esforç i ho volíem veure allà escrit, volíem saber on s'havien rodat les escenes, els agraïments, etcètera.




Avui m'ha fet molta gràcia el recurs utilitzat per Steven Spielberg al seu nou film com a recurs per a captar l'atenció de l'audiència en els títols de crèdit. Super 8 és una mena de The Goonies però en versió moderna i, si ho voleu, també hi té una semblança amb E.T., per allò del marcià amic dels nens. A mi, personalment no m'ha agradat massa però m'ha encantat el moment en el que, un cop finalitzada la pel·lícula, i quan molta gent ja se n'havia anat del cine i d'altres baixaven a les fosques, emmig dels títols de crèdit ha aparegut una altra pel·lícula: la que durant la història narrada per Spielberg filmen els seus protagonistes amb una super 8. M'ha encantat

A mi, fins i tot m'ha agradat més que el propi film, paga la pena esperar fins al final!

Enllaços relacionats:

• Spielberg, en mil y un proyectos (El Periódico)

Per què caòtica?

Escric sobre el títol d'aquest bloc perquè molts de vosaltes m'heu preguntat per què "caòtica", i fins i tot un dels meus amics em va dir: "això de caòtica ho has de treure, és negatiu".

En primer lloc, el terme caos prové del grec Χαος i es refereix, segons la mitologia clàssica, a l'origen de l'univers. En segon lloc, m'agradaria que recordéssiu la pel·lícula Caótica Ana (2007) de Julio Medem, en la que es mostren moltes de les coses que sovint no interessen, i es deixen en un segon terme en totes les escales de prioritats: la cultura, la creació emergent, el mecenatge, l'energia de l'univers, la feminitat, l'espiritualitat, la relació de l'home amb la natura,... i a més a més, durant tot el film hi ha constants apunts a l'antiga Grècia, cosa que em sembla un exercici fantàstic de relacionar els clàssics amb el setè art. 

Aprofitant el cinema, uneixo aquí Caos, Cultura i Cronos, l'últim dels déus de l'Olimp, per a mostrar aquesta idea de vertígen còsmic en el qual vivim, per tal de donar identitat al bloc.

El Cel i la Terra es van separar quan va aparèixer Cronos. El Temps! I és que vivim en una àgora caòtica tecnològicament parlant, on la metainformació es multiplica viralment de manera inclontrolada. Doncs bé, sóc caòtica en el sentit clàssic del terme i és per això que ho comunico a tort i a dret en aquest bloc.

Els premis Goya 2011

Encara amb estat de shock després de la gala d'ahir dels premis Goya, aprofito per escriure una mica al bloc, ja que fa dies que no ho faig.
Pels qui no ho vau veure, va ser una de les edicions més entretingudes que recordo per la quantitat d'anècdotes que s'hi van succeir. (I no entraré en detalls pel que fa al premi honorífic ni altres pífies que s'hi van poder veure i escoltar)

Crec que, en la meva humil opinió, val la pena mencionar-ne dos, sencillament perquè han fet història: el genial discurs d’un Alex de la Iglesia que exercia per darrer cop de president de l’Academia de Cinema  tal i com ja ho havia anunciat arrel de l'aprovació de la “llei Sinde” (cal recordar que no és pas una llei sinó una disposició transitòria al projecte de llei d'Economia Sostenble; és una modificació d'una sèrie de lleis i normes per a poder tancar aquelles webs que violin la Llei de la Propietat Intel·lectual), i les 9 nominacions a la pel·lícula catalana: Pa Negre. No l’he vist, i em sap greu parlar-ne sense haver-ho fet, però tenint en compte que per primer cop una pel·lícula en català té aquest ressó em venia de gust parlar-ne aquí.

Se n’han dit de molts colors, hi ha hagut tot tipus d’opinions, però em semblen patètics els comentaris arran la llengua dels més petits, aquestes joveníssimes estrelles que entre llàgrimes van pujar a l’escenari a recollir el premi més important de les seves vides i que nerviosos, emocionat i sobretot agraïts, van parlar al públic mig en català i mig en castellà, donant un to crec que divertit a la gala. Perquè alguns es molesten quan la gent parla amb la seva llengua materna? Perquè un andalús, amb accent andalús, fa gràcia, i un català amb accent català, és objecte de crítiques i mofes?
Durant el dia d’ahir s’ha dit d'ells que no sabien parlar castellà, que a l’Academia hi ha un lobby gai i catalanista, (recordem també que es va donar el premi a la milllor pel·lícula documental a la també producció catalana Bicicleta Cullera Poma). En fi, resulta que per a triomfar a la vida s’ha de ser gai i català….
Bé, ja ho diu en Richard Florida quan parla de les millors ciutats del món, en les quals segons ell, hi convergeixen cultura i arquitectura de vanguarda, un ambient urbà i cosmopolita en el qual la tolerància, tecnologia i, atenció: els gais (en tant que són creatius i oberts de ment) són la clau de l'avanç de la seva societat!!!
 Sembla ser que en al "nostre" país, malhauradament, encara n'hi ha alguns amb prejudicis, enveges i mala fe. I és que ja  ho deia Nietzsche que l'ART és l'única manera que tenim de poder soportar la realitat.

Visca la cultura!

HEREAFTER

Ahir vaig anar al cinema a veure la darrera pel·lícula del sempre fantàstic Clint Eastwood. Si més no fins ahir, en Clint era fantàstic per a mi. Potser perquè fins ahir les meves inquietuds sobre el tema de la mort i, sobretot, sobre el tema de la vida després de la mort, m’havien fascinat d’una manera desorbitada, curiosa i sempre respectuosa a l’hora de parlar-ne amb aquells qui per desgràcia han perdut algun ésser estimat. És per això que fins ahir les meves expectatives per tot allò de misteriós i sagrat respecte el DESPRÉS potser es volien veure recompensades per dir-ho d’alguna manera amb aquesta pel·lícula.

Comencem pel títol: Hereafter, que traduït al castellà vindria a ser “Más allá de la vida” (la vaig anar a veure en V.O subtitulada al castellà). Em pregunto perquè ens emmarranem en traduir els títols... però aquest punt podria donar lloc a un nou post al bloc. Hi pensaré... El títol és un reclam per a gent interessada en el tema com ara jo; com ho és també el nom del director i com ho és el nom del protagonista,  un SEMPRE genial Matt Daemon, que es supera, un cop més, en el paper de parapsicòleg honest i al mateix temps turmentat i infeliç degut al seu do sobrenatural.

Cada vegada que veig quelcom relacionat amb el sobrenatural, sigui d’allò sagrat (tant en el profà com en el religiós), d’allò transcendental o del més enllà, no puc evitar pensar en dos noms: un és el d’Amador Vega, que va ser professor meu a la Pompeu Fabra, i l’altre és el d’ Elisabeth Kübler-Ross, tanatòloga suïssa de la que us recomano que llegiu “La muerte, un amanecer”, entre d’altres). Al film hi ha un moment en el que sembla que es vulgui recordar aquesta darrera en el personatge de la doctora suïssa a la que recorre una cada cop més guapa Cécile De France, per comprovar que no és boja i que realment ha tingut una experiència de contacte amb allò desconegut i a qui li demana informació per a escriure una novel·la sobre el tema. Ja em perdonareu, però m’esperava més aprofundiment en el personatge, en la seva feina i experiència. En definitiva crec que no es fa justícia a aquelles persones que treballen al costat de moribunds i de les seves famílies que en suporten el patiment i que els sobreviuen .

La pel·lícula està molt ben realitzada, el guió ben treballat, les tres històries avancen amb molt ritme i fins i tot es creen moments de tensió dramàtica d’aquella que fa que se’t posi un nus a la gola. Els actors treballen més que bé i l’espectador manté la tensió a l’espera que finalment les tres històries s’uneixin, els personatges es coneguin i els misteris es resolguin.

No ens oblidem que Aquest és el Gran misteri, aquesta és la qüestió més sagrada i més temuda, la més desconeguda. És per això que ni tan sols el sempre gran Clint Easwood pot ensenyar-nos res, perquè no ho sap, ni ell ni ningú.

El film ens recorda el caos, la destrucció i la mort provocades per esdeveniments recents de la història contemporània com poden ser el Tsunami de Tailàndia o els atemptats terroristes de Londres.

A aquells qui creuen que hi ha un DESPRÉS a continuació de l’AQUÍ (que els considero afortunats)  i als qui no ho creueu, els recomano que intentin resoldre les seves vides de la mateixa manera que es resol el film. I ho fa de la manera més fàcil possible, més tòpica i també més típica sempre utilitzada al cinema de Hollywood, amb l’AMOR. Perquè no sabem què hi ha després de la MORT, però si sabem que l’aquí ens serà més fàcil si aconseguim trobar l’AMOR, reinventar-lo i mantenir-lo dia a dia.

Després, de ben segur que vindrà LA MORT, però fins llavors...