dilluns, 24 de gener de 2011

HEREAFTER

Ahir vaig anar al cinema a veure la darrera pel·lícula del sempre fantàstic Clint Eastwood. Si més no fins ahir, en Clint era fantàstic per a mi. Potser perquè fins ahir les meves inquietuds sobre el tema de la mort i, sobretot, sobre el tema de la vida després de la mort, m’havien fascinat d’una manera desorbitada, curiosa i sempre respectuosa a l’hora de parlar-ne amb aquells qui per desgràcia han perdut algun ésser estimat. És per això que fins ahir les meves expectatives per tot allò de misteriós i sagrat respecte el DESPRÉS potser es volien veure recompensades per dir-ho d’alguna manera amb aquesta pel·lícula.

Comencem pel títol: Hereafter, que traduït al castellà vindria a ser “Más allá de la vida” (la vaig anar a veure en V.O subtitulada al castellà). Em pregunto perquè ens emmarranem en traduir els títols... però aquest punt podria donar lloc a un nou post al bloc. Hi pensaré... El títol és un reclam per a gent interessada en el tema com ara jo; com ho és també el nom del director i com ho és el nom del protagonista,  un SEMPRE genial Matt Daemon, que es supera, un cop més, en el paper de parapsicòleg honest i al mateix temps turmentat i infeliç degut al seu do sobrenatural.

Cada vegada que veig quelcom relacionat amb el sobrenatural, sigui d’allò sagrat (tant en el profà com en el religiós), d’allò transcendental o del més enllà, no puc evitar pensar en dos noms: un és el d’Amador Vega, que va ser professor meu a la Pompeu Fabra, i l’altre és el d’ Elisabeth Kübler-Ross, tanatòloga suïssa de la que us recomano que llegiu “La muerte, un amanecer”, entre d’altres). Al film hi ha un moment en el que sembla que es vulgui recordar aquesta darrera en el personatge de la doctora suïssa a la que recorre una cada cop més guapa Cécile De France, per comprovar que no és boja i que realment ha tingut una experiència de contacte amb allò desconegut i a qui li demana informació per a escriure una novel·la sobre el tema. Ja em perdonareu, però m’esperava més aprofundiment en el personatge, en la seva feina i experiència. En definitiva crec que no es fa justícia a aquelles persones que treballen al costat de moribunds i de les seves famílies que en suporten el patiment i que els sobreviuen .

La pel·lícula està molt ben realitzada, el guió ben treballat, les tres històries avancen amb molt ritme i fins i tot es creen moments de tensió dramàtica d’aquella que fa que se’t posi un nus a la gola. Els actors treballen més que bé i l’espectador manté la tensió a l’espera que finalment les tres històries s’uneixin, els personatges es coneguin i els misteris es resolguin.



No ens oblidem que Aquest és el Gran misteri, aquesta és la qüestió més sagrada i més temuda, la més desconeguda. És per això que ni tan sols el sempre gran Clint Easwood pot ensenyar-nos res, perquè no ho sap, ni ell ni ningú.

El film ens recorda el caos, la destrucció i la mort provocades per esdeveniments recents de la història contemporània com poden ser el Tsunami de Tailàndia o els atemptats terroristes de Londres.

A aquells qui creuen que hi ha un DESPRÉS a continuació de l’AQUÍ (que els considero afortunats)  i als qui no ho creueu, els recomano que intentin resoldre les seves vides de la mateixa manera que es resol el film. I ho fa de la manera més fàcil possible, més tòpica i també més típica sempre utilitzada al cinema de Hollywood, amb l’AMOR. Perquè no sabem què hi ha després de la MORT, però si sabem que l’aquí ens serà més fàcil si aconseguim trobar l’AMOR, reinventar-lo i mantenir-lo dia a dia.
Després, de ben segur que vindrà LA MORT, però fins llavors...